L'anima de les coses

Tot el que tinc es la meva ànima, la meva, pròpia i diferent a la de tothom...

Pero quan intento imaginar-me l'ànima de les coses no puc evitar entendre-les amb els meus ulls.

Això fa que el meu petit món, limiti el que puc o vull veure, a allò que puc entedre, i que forma part també de la meva ànima.

Llavors tot plegat esdevé part de la meva ànima, i tota la originalitat de la meva ànima es perd difuminant-se entre les altres.

Si l'esència de fer-me gran, de crèixer, passa per començar a veure allo que no puc entendre, com a part del mateix món que dia rere dia trepitjo...què intento caminar ?

Cada dia el mateix camí, cada dia el mateix món...

Entenc que hi han tants móns i tants camins com ànimes hi han en aquest món...

Llavors on comença un i s'acaba l'altre ?

Com crèixer, quan un mateix es el cami i la presó?

Com caminar, quan tots els camins porten a la mateixa direcció ?

Com crèixer, quan no l'espai es infinit i confós ?

Llavors penso en la paraula...en general. En el llenguatge

Cert que hi han tants llenguatges com païssos, o seguint en la tònica; tants com persones.

Doncs el llenguatge d'un, la mirada, els gestos, l'emoció, també és únic i invariable per cadascú.

Aixó també forma part del que entenc com a ànima.Doncs aquesta es la manera que té d'expressar-se.

La màgia del llenguatge passa per ser entès. Tan sencill i simple com aixó.

No pot existir una expressió sense ningú que l'entengui.

Llavors, si la màgia, passa per fer entendre des de la cosa més petita, fins la més gran; forma part de la mateixa necessitat que te de ser escrites, parlades i sentides...

Podria ser que el camí per créixer, passi per començar a entendre el llenguatge del món i el que expressa?

pot ser que el camí passi per començar a compartir l'escriure, el parlar i el sentir

Ja que aquesta expressió hi ha el coneixament de tothom.

Un coneixament que tots portem a dins, doncs tots som capassos d'expressar i d'entendre...

Pot ser cal començar a mirar el ulls de qui tens davant, entendre que no hi ha limits.

Que tots formem part del mateix, i que tots caminem en la mteixa direcció...encara que alguns es vulguin perdre

Doncs en els ulls de qui tens davant hi ha el coneixament que buscas, i que tindica com crèixer.

Si un mateix es limit i preso, busca en els demés el que volen expressar per entendre, per créixer...

doncs quan s'intenta caminar sol, el camí es fa llarg

quan no s'escolta a ningú, esdevens presoner de la teva pròpia presó, i amb la teva permissivitat com a guarda.

Sempre pots estar tan equivocat, com encertat...

tan sols depen dels ulls en que miris...

i de on miris.

doncs a cada mirada i tens el teu mirall...