Tot el que tinc es la meva ànima, la meva, pròpia i diferent a la de tothom...
Pero quan intento imaginar-me l'ànima de les coses no puc evitar entendre-les amb els meus ulls.
Això fa que el meu petit món, limiti el que puc o vull veure, a allò que puc entedre, i que forma part també de la meva ànima.
Llavors tot plegat esdevé part de la meva ànima, i tota la originalitat de la meva ànima es perd difuminant-se entre les altres.
Si l'esència de fer-me gran, de crèixer, passa per començar a veure allo que no puc entendre, com a part del mateix món que dia rere dia trepitjo...què intento caminar ?
Cada dia el mateix camí, cada dia el mateix món...
Entenc que hi han tants móns i tants camins com ànimes hi han en aquest món...
Llavors on comença un i s'acaba l'altre ?
Com crèixer, quan un mateix es el cami i la presó?
Com caminar, quan tots els camins porten a la mateixa direcció ?
Com crèixer, quan no l'espai es infinit i confós ?
Llavors penso en la paraula...en general. En el llenguatge
Cert que hi han tants llenguatges com païssos, o seguint en la tònica; tants com persones.
Doncs el llenguatge d'un, la mirada, els gestos, l'emoció, també és únic i invariable per cadascú.
Aixó també forma part del que entenc com a ànima.Doncs aquesta es la manera que té d'expressar-se.
La màgia del llenguatge passa per ser entès. Tan sencill i simple com aixó.
No pot existir una expressió sense ningú que l'entengui.
Llavors, si la màgia, passa per fer entendre des de la cosa més petita, fins la més gran; forma part de la mateixa necessitat que te de ser escrites, parlades i sentides...
Podria ser que el camí per créixer, passi per començar a entendre el llenguatge del món i el que expressa?
pot ser que el camí passi per començar a compartir l'escriure, el parlar i el sentir
Ja que aquesta expressió hi ha el coneixament de tothom.
Un coneixament que tots portem a dins, doncs tots som capassos d'expressar i d'entendre...
Pot ser cal començar a mirar el ulls de qui tens davant, entendre que no hi ha limits.
Que tots formem part del mateix, i que tots caminem en la mteixa direcció...encara que alguns es vulguin perdre
Doncs en els ulls de qui tens davant hi ha el coneixament que buscas, i que tindica com crèixer.
Si un mateix es limit i preso, busca en els demés el que volen expressar per entendre, per créixer...
doncs quan s'intenta caminar sol, el camí es fa llarg
quan no s'escolta a ningú, esdevens presoner de la teva pròpia presó, i amb la teva permissivitat com a guarda.
Sempre pots estar tan equivocat, com encertat...
tan sols depen dels ulls en que miris...
i de on miris.
doncs a cada mirada i tens el teu mirall...
